
Joves amb tatuatges, arracades i cabells pintats es confonen entre grups de gent gran que a cada tela obren un debat sobre què passa i què deixa de passar. Un apunt: només en tres dels catorze quadres apareix algun personatge rient. En la resta, Sorolla retrata l’Espanya que ell veia. Mirades pudoroses d’homes a dones, sentiments continguts en nom dels dogmes i tabús, jornades laborals maratonianes, vestits, festes i balls regionals...Però ningú riu. No hi havia motius. Sorolla reflexa una Espanya que encara anava amb carros de cavalls i es creia que la masturbació provocava ceguesa. Fam i misèria. Un binomi que indirectament Sorolla va voler deixar palès.
A fora del Museu, un grup de romaneses amb sis ulls i vint-i-quatre mans fan l’agost passejant per un restaurant on el menú més barat val 25 euros. Res més lluny que el costumisme que il·lustra Sorolla a dins. I com en els quadres, ningú riu. Igual que abans, no en tenen motius.