Primeres impressions

Sabíeu quina va ser la primera impressió de Messi sobre Barcelona? Doncs la vista per la finestra d'una habitació de l'Hotel Plaza de Plaça Espanya. El jugador argentí, quan tenia 12 anys va venir a Barcelona a realitzar una prova de nivell pel FC Barcelona. Acompanyat del seu pare, Jorge Messi, van romandre durant quinze dies a l'Hotel Plaza. A l'espera que Rexach, director tècnic del planter blaugrana, tornés dels Jocs Olímpics de Sidney, el Messi de dotze anys descobria Barcelona a través d'una finestreta, on podia veure la Plaça Espanya, l'Avinguda de Maria Cristina, les Fonts de Montjuïc i la muntanya màgica de teló de fons. A punt de llançar la tovallola, Jorge Messi ja estava fent les maletes per tornar a Argentina, per fi va arribar Rexach i va presenciar un partidet al camp número 3 de les instal·lacions que abans tenia el club blaugrana al Camp Nou. Rexach no va dubtar en fitxar aquell nen tímid i diminut que va patir durant quinze dies el ser o no ser en el club blaugrana. Mentrestant, aquell nen sospirava mirant la muntanya olímpica de Montjuïc, escenari que va ser el mestre de cerimònies del destí dels millors jugadors de la història de futbol.

Final europea

L'INEF Barcelona afrontarà demà (15:00 hores) l'anada de la final del Campionat d'Europa de clubs de rugbi femení contra el Montpeller RC francès.

El conjunt català, que s'enfrontarà al conjunt gal el pròxim abril de 2008, arriba a la final europea del rugbi femení després de ser la clara dominadora del rugbi espanyol. Fa tres anys consecutius que el conjunt català guanya la Copa de la Reina.

L'equip que juga i entrena al camp de la Foixarda, molt pròxim al barri, compta amb diverses jugadores internacionals, les quals van aconseguir un tercer lloc en l'últim Campionat d'Europa femení disputat a Madrid el passat abril.

Les veteranes Marta Carreras, Maite Delgado, Inés Etxegibel i Raquel Socíasas, nou fitxatge d'aquesta temporada, fins a les joves Clara Costa, Georgina De Swert, Ángela del Pan, Juliá Plá i Marta Pocurrul, entre d'altres jugadores, i passant per Etxegibel i Carreras que actuen de jugadores-entrenadores i que amb Marc Riera formen el cos tècnic, integren l'INEF Barcelona. Un equip dominador absolut del rubgi espanyol i europeu, però que es troben en l'absolut anonimat mediàtic i, el que és pitjor, en l'anonimat econòmic.

Charlie Chaplin al barri

A partir d'avui, el Caixaforum organitza l'exposició 'Chaplin en imatges'. Es tracta de la primera gran exposició dedicada a Charlie Chaplin que es porta a terme a Espanya. L'exposició reuneix al voltant de 300 documents, principalment fotografies, pòsters, material documental i extractes de pel·lícules, alguns dels quals són inèdits. A través d'imatges, la mostra narra la història de Charlie Chaplin (l'actor i la figura pública), des de la creació del personatge de Charlot fins al final de la seva carrera.

'Chaplin en imatges' és una bona mostra per entendre la personalitat de Charlot, la seva transformació, la seva particular expressió corporal i els seus inconfusibles complements (bastó, armilla, bigoti, sabates i bolet), que varen acabar per representar per ells mateixos l'essència del personatge.

El nostre barri torna a figurar a la primera línia de la cultura nacional i espanyola. Un dels tants moments perquè els guatllencs demostrem que ens mereixem tenir el Caixaforum i a Chaplin al costat.

Músics desemparats

El passat dijous la Guàrdia Urbana va precintar els baixos d'un edifici del carrer Mèxic, on diversos grups de música hi tenien el seu espai d'assaig. Ahir, els grups de música desallotjats van protestar a la Plaça Sant Jaume sota el lema: Amb la música, a quina part? Per la seva banda, l'Ajuntament els va oferir centre cívics com alternativa, però els músics volen recuperar el seu espai d'assaig.

Malgrat ser uns locals petits i humits, era el seu local, el propi de cada grup que pagava religiosament cada mes i que s'esforçaven per poder mantenir. L'alternativa és sempre un centre cívic. Un vintena de grups en un mateix centre? I el soroll? I la resta d'activitats què ja es fan en aquests centres? L'Ajuntament quan va desallotjar l'edifici que albergava la Makabra, va encertar relativament amb el què (legalment: Desallotjament d'una casa ocupada), però no amb el com (desintegració de l'únic espai de circ de Barcelona). Llavors també van proposar centre cívics, però com és comprensible un taller de circ no té cabuda en un centre cívic.

La cultura i espectacle de primer nivell ha hagut de passar per les catacumbes de locals d'assaig precaris, actuacions en teatres minúsculs o estudis d'art en habitacions precàries d'un pis encara més precari. Cal fer memòria i cuidar aquesta cultura i espectacle de 'baix nivell' (però no de menys qualitat). És per això que s'han de recuperar les catacumbes del carrer Mèxic.

La veu del barri

El que va començar sent una aventura de cinc amics, veïns del mateix barri, avui és una realitat d’un grup de música amb molts somnis per davant. Los Del Porche (LDP) va néixer un setembre del 2005 gràcies a la il·lusió d’un grup de cinc amics aficionats a la música. Amb més o menys professionalitat van donar les seves primeres passes a les sales d’assaig ‘La Universal’ d’Hospitalet de Llobregat. Amb les primeres cançons escrites per l’Andrea, van començar a perfilar el seu estil. Com un nadó que descobreix món, ells es descobrien a si mateixos. Als pocs dies, el grup de cinc va passar a ser de quatre. I aquests (Andrea -veu-, Miki -guitarra-, Bernat -bateria- i Edu -guitarra-) es van conjurar a seguir endavant. La cosa funcionava i al 2006 ja van gravar la primera maqueta amb deu temes. Amb un estil pop engrescaven a tothom que els escoltava i el seu nom va començar a córrer com la pólvora. I per fi va arribar el seu primer concert al juny del 2006. Com al primer examen de la universitat, que has estudiat molt però no saps què et trobaràs, LDP va pujar a l’escenari de Valderrobres (Aragó). LDP es va fer seu el concert i a un públic que els van fer jurar i perjurar que l’any següent tornarien.
Tot just era el principi, i en el treball constant del dia a dia van incorporar a un altre membre, Luís, germà petit del Miki. Era el baixista que els hi mancava. Seguien descobrint-se, i assaig rere assaig perfilaven i tornaven a perfilar el seu estil. Va ser llavors quan van gravar la segona maqueta, aquesta amb set cançons, amb nous instruments (saxòfon –Bernat- i harmònica –Andrea-) i amb un estil diferent, combinant el pop amb el blues i el rock. Les crítiques tornaven a beneir el grup de Font de la Guatlla. Les mateixes veus crítiques que van desbordar el concert de la Festa Major d'Hostafrancs al setembre del 2006. Segon concert, però el primer davant la seva gent. Èxit absolut que va rubricar un públic entregat des de la primera a l'última cançó.
Tenir-ho tot no sempre és possible. L'Edu va haver de deixar el grup. Però els que seguien a la nau volien seguir navegant a ritme de transatlàntic. Un dia va sonar el concurs d’Emergenza, i amb aquest objectiu van començar a perfeccionar-se i a treballar amb noves cançons, que ja no només escrivia l’Andrea.
Va arribar la primera eliminatòria del concurs musical. Durant vint-i-cinc minuts havien de demostrar de què eren capaços i després el públic, com en els millors circs romans, decidia el futur del grup a mà alçada. LDP va aconseguir omplir la Sala Mephisto de Barcelona i es va classificar en segona posició (tercer a la classificació general) per a la següent eliminatòria que serà al març del 2008 a la Sala 2 de Razzmatazz (The Loft).
Actualment segueixen assajant amb un ull ficat al concert de Razz i amb un altre esperant l'oportunitat d'actuar al barri de Font de la Guatlla, davant de la seva gent. Al seu espai web podem llegir: “I segueixen assajant perquè és una cosa que no poden deixar escapar. El millor, són companys de grup, veïns i més que amics, gairebé germans”. Màxima expressió del sentit de veí. Tot el grup irradia sentit de col·lectiu, de barri. Etimològicament, Los Del Porche ja indica un sentit de proximitat veïnal i espai comú que els més nostàlgics reclamen. Són LDP, la veu del barri. Recordeu el seu nom.

Fotografies: Jordi Almodóvar i Jové

La F-1 es retroba amb Montjuïc

El passat 14 d'octubre la Fórmula 1 va tornar a la muntanya màgica de Montjuïc. Feia més de 30 anys que no s'havien celebrat competicions en els més de 3.790 metres de l'antic traçat urbà. El primer patrocinador que va donar el seu suport a aquest circuit, ara tot just fa 75 anys (la marca torinesa Martini), va recrear el cap de setmana del 13 i 14 d'octubre la mítica prova de Fórmula 1 de la ciutat comtal.

Atents a no ferir les sensibilitats històriques d'aquestes carreres a Montjuïc, el circuit es va muntar amb tots els detalls, respectant el traçat i els elements originals: grades, boxes, arribada...Amb la presència d'una vuitantena de cotxes, que van ser exposats a l'avinguda Reina Maria Cristina, es va recrear època a època un traçat que mobilitzava dia i nit al barri de Font de la Guatlla.

Anteriorment hi havia diverses cites del motor que col·lapsaven el barri. Les 24h de motociclisme de Montjuïc i el Gran Premi de Fórmula 1. Els veïns de Font de la Guatlla es consideraven uns privilegiats de poder sentir els motors dels cotxes o motos des de casa. I el que ara seria una queixa, una manifestació i una campanya en contra el soroll i a favor del descans dels veïns, abans era un orgull i un signe d'identificació d'un barri que des d'abans de les Olímpiades del 92 (que van tornar a transformar la muntanya) ja vivia el món de l'esport.

El Turó de la discòrdia

L’expropiació i reallotjament de divuit famílies del Turó de la Font de la Guatlla provoquen la divisió i l’enfrontament entre els veïns i l’associació del barri

El Turó de Font de la Guatlla fa més de vint anys que està condemnat a desaparèixer. Concretament des del 1976 quan el Pla General Metropolità (PGM) va decidir transformar el Turó en zona verda i integrar-lo en el parc de la muntanya de Montjuïc. Actualment hi viuen divuit famílies; algunes no volen marxar, altres es resignen a la idea. Salvador Mira, veí del turó des de fa més de cinquanta anys, explica que “hi ha gent que està molt bé a casa seva, va néixer al barri i vol morir en el Turó. Sobretot els de les plantes baixes, perquè queden molt poques vivendes a Barcelona on puguis tenir un jardinet i fins i tot un hortet”. Però alguns dels veïns de les casetes afectades fa anys que viuen en condicions precàries. Tot i que els veïns han fet reformes, aquestes obres no han pogut ser de gran rellevància ja que “és una zona que està afectada i no s'hi poden fer obres”, assegura Javier Fernández, vocal d’urbanisme de l’Associació de Veïns Font de la Guatlla. El pas dels anys no perdona i la majoria d’elles no disposen d’uns serveis bàsics adequats.

La dificultat per accedir a les vivendes també representa un problema, sobretot per a les persones d’edats avançades. “És impossible que pels carrers del Turó passin les ambulàncies”, assegura Carme Balona, membre de la junta directiva de l’Associació de Veïns. Des de l’Associació veuen urgent el trasllat d’aquestes divuit famílies, i completar així un procés d’expropiació que va iniciar-se l’any 1999 amb el trasllat de vint-i-dos veïns del Turó al carrer Príncep Jordi, prop del carrer Tarragona de Barcelona.

L’objectiu principal de l’Associació de Veïns és que “totes les persones que viuen aquí [el Turó] han de ser reallotjades i el que defensem és que tots ho siguin dins del barri”, comenta Fernández. Però en la primera fase, quan van traslladar els vint-i-dos veïns al carrer Princep Jordí, l’objectiu no es va complir i els veïns expropiats no van ser reallotjats dins del barri. “Hi ha el problema que ara alguna persona gran recorda el barri, encara que estem a prop la Gran Via ens divideix. Troben a faltar estar al barri, sortir de casa i trobar les tendes de tota la vida i prendre el cafè al mateix bar”, confessa Fernández que de totes formes assegura que “en línies general van quedar tots contents. Han guanyat molt en qualitat de vida. Fins i tot hi havia gent gran molt malalta, una senyora es va morir abans que arribés el trasllat". "Els que van voler, dins les normes, van poder comprar el pis i els que no estan de lloguer”, amplia Fernández.

"El pis costava aproximadament uns sis milions de pessetes. No és un canvi, els terrenys afectats no valen el mateix que uns terrenys lliures on tu pots construir. El preu dels habitatges actuals del Turó no és el preu de mercat. Però la vivenda que ofereixen tampoc té el preu de mercat. A part d’això tenen una sèrie d’ajudes per a reallotjats forçosos. Perquè és un desallotjament i és un plantejament que consta en el Pla General Metropolità (PGM) i en el Pla Especial de Reforma Interior (PERI). Llavors no és que et donin un pis, a canvi del que tens [hi havia molts veïns de lloguer] t’ofereixen la possibilitat de comprar o llogar un habitatge. El lloguer sempre es basa en les pensions que tenen, és un lloguer baix però alt per a ells. Pagar vint-i-cinc mil pessetes és un cost important, a part hi ha l’aigua, l’electricitat i els costos de la comunitat de veïns que abans no tenien”. Fernández afegeix que “és un lloguer vitalici i, fins i tot, si algun dia no poguessin pagar l’Ajuntament se’n faria càrrec. Ara l’Ajuntament paga els costos de comunitat als veïns que estan de lloguer. Gràcies a les ajudes econòmiques de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament (Patronat Municipal de l’habitatge) el preu del pis o del lloguer és inferior”.


PRESENT
La situació actual és que “ara ja s’han construït, d’acord amb el PERI, les vivendes del carrer Rabí Rubèn i Valls. Vint-i-quatre vivendes en total. Són pisos de dos, tres i quatre habitacions que s’assignaran depèn del tipus de família. Les condicions creiem que seran les mateixes, els pisos són semblants i fins i tot alguns són més grans”. Però ja fa un any que el bloc de pisos de protecció oficial del carrer Valls amb Rabí Rubèn està construït i segueix buit. En un principi anaven destinats a les famílies afectades pel PERI d’Hostafrancs però a última hora es va decidir ubicar a les famílies afectades del Turó de Font de la Guatlla. “Amb la primera fase d’expropiació realitzada volien iniciar la segona després de Setmana Santa d’enguany. Però a dia d’avui encara no els han trucat. El projecte ha estat cedit a una empresa, un bufet d’advocats, per realitzar aquest procés d’expropiació. L’anterior [la primera fase] el va fer directament el Districte. Aquesta empresa, escollida per concurs, s’encarrega de parlar amb els afectats i oferir-los el que la llei els empara i explicar com serà el procés d’expropiació”, explica Fernández. Mentrestant, el Districte ha hagut de contractar un vigilant nocturn per evitar l’entrada als pisos buits.

Però aquesta espera qui més la lamenta són els divuit veïns, especialment la gent gran, que malviuen a les casetes del Turó. Salvador Mira, de vuitanta anys, viu en una planta baixa al Pas de Valls. Ha de pujar i baixar unes escales que dia rere dia es fan més difícils de suportar. Mira lamenta que “en el meu cas ja hauria de fer un any i mig que hauria d’estar reallotjat. No sé on m’enviaran però quan abans millor. Perquè ara encara em veig amb cor de pujar i baixar escales. Jo tinc 80 anys i la meva dona 81, com més es retardi tot això, menys força tindré per fer aquest canvi. Fa pena marxar però ens estalviarem totes les escales”. Aquest veí del turó explica que “durant molt anys hem estat amb un ull obert per veure quan ens avisaven. No fa gaires dies que el Javier [Fernández] ens va dir que l’Esther Perelló [bufet d’advocats] li havia dit que després del pont ens trucaria per ensenyar-nos els pisos nous. Ara aquests pisos estan tancats i abandonats. Ja hi va haver una primera reunió, a principis d’octubre de 2006, per aclarir quins eren propietaris i quins de lloguer. Aquesta advocada ha dit a uns altres veïns que a finals d'aquest 2007 ja serem reallotjats”.

Per la seva part, la regidora del Districte Sants-Montjuïc, Imma Moraleda, assumeix que “els afectats tenen un drets que venen marcats per la llei. Tothom que té un habitatge té dret a un reallotjament en el seu propi àmbit i per tant nosaltres els hi hem de comprar la seva propietat i oferir un pis depenent de les condicions econòmiques que tinguin”. La regidora es mostra molt optimista en la previsió del reallotjament de les famílies del Turó, concretament les famílies afectades en aquesta segona fase d’expropiació: “abans de final d’any traslladarem els seus habitants a les cases noves que tenim. Les converses estan molt avançades i crec que hi haurà acord amb tothom”, afirma Moraleda. Aquest optimisme contrasta amb l’espera dels veïns afectats que des de casa seva veuen com el nou bloc de pisos construït segueix tancat i barrat des de fa més d’un any.


EL CONFLICTE
Però la situació actual també reflecteix un conflicte entre l’Associació de Veïns i un grup de veïns que s’han associat com a ‘Mancomunitat de Propietaris dels carrers Rabí Rubén, Valls i Chopin’. D’acord amb el PGM en el carrer Montfar (carrer contigu a Chopin) hi ha un solar edificable on també s’hi ha de construir un bloc de vivendes per reallotjar els veïns del Turó. Però aquest grup de vuitanta veïns s’hi oposa perquè “això no era el que havia dit al principi l’Ajuntament. Van haver-hi veïns que quan van comprar el pis van anar a l’Ajuntament per consultar el PGM. Van veure que tot això era zona verda, perquè si no, no haguessin comprat el pis”, argumenta Diego González, veí del carrer Valls i membre de la mancomunitat. El conflicte, segons González, amb l’Associació va sorgir perquè “no ens va fer cas". "La primera reunió va ser el novembre del 2001, al cap d’uns dies vam rebre una carta de l’Associació a tots els socis on deia que estava d’acord en tot el que deia l’Ajuntament. Llavors nosaltres vam fer una carta dient que no enteníem com havíem estat a la reunió i no ens havien dit res quan ells això ja ho sabien”, explica González.

Aquest conflicte ha provocat “una ruptura amb l’Associació, perquè ens van tractar com a funcionaris. Relacions de tota la vida s’han trencat. Vam fer manifestacions pel carrer, vam enganxar cartells pel barri i vam anar fins a l’Ajuntament, i l’Associació va passar de tots nosaltres. Ells diuen que ‘hem de mirar per a tot el col·lectiu’, però el col·lectiu som els veïns i el socis. Per part de l’Associació va haver-hi una prepotència descarada”, lamenta González. Malgrat tot. des de l’Associació defensen que aquests vuitanta veïns “es van defensar i van fer bé. Va haver-hi un procés legal on van presentar una sèrie d’esmenes. Però totes van ser desestimades perquè no tenien suport legal, o almenys no ho van demostrar. Defensaven que tot el Turó fos zona verda. Però aquest solar és edificable. El que van aconseguir és que l’edifici, que en principi anava a ser de cinc plantes, es rebaixi a tres més planta baixa”, explica Fernández i afegeix que “preferiríem que tot fos zona verda, però el nostre objectiu és que els veïns del Turó segueixin en el barri i l’edifici de Montfar és necessari”.

Finalment l’edifici de la discòrdia serà de tres plantes però el grup de veïns no se sent satisfet: “volien fer un edifici amb vuitanta vivendes quan realment en el Turó només hi ha vint-i-cinc propietaris. Si algú hi té cinc vivendes, se li dóna un pis i les altres se l’indemnitzen. Volen que la gent especuli amb aquests pisos? El que no pot ser és que hi hagi vint-i-cinc propietaris i facin vuitanta vivendes. Estan expropiant, no regalant els diners dels contribuents. Com és possible que facin aquest edifici de cinc plantes si no es necessita i enmig de la muntanya? Al final es va aconseguir que ens donessin la raó parcialment. Però no ens sentim satisfets”, espeta González i alerta que “depèn del que facin emprendrem més mesures. Ja veurem si realment es fa l’edifici perquè hi ha gent que està molt a sobre i ja veurem com quedarà al final la cosa”. La paradoxa és que el bloc d’habitatges de la 'Mancomunitat de Propietaris' són pisos de protecció oficial, “aprovats per un PE anterior. De la mateixa manera que ells reclamen ara zona verda, en el seu moment els veïns haurien pogut reclamar el mateix de la zona on viuen ara”, argumenta Fernández.

Però aquest conflicte no és exclusiu d’aquest grups de veïns i de l’Associació de Veïns. Ha obligat a posicionar a la resta de veïns del barri i ha provocat alguns recels entre la gent del Turó. Mira opina que “en aquest bloc de veïns hi ha uns senyors que els hi van prometre que tot seria zona verda. I algú que es veu que té moltes influències a la Diputació o a l’Ajuntament no ha parat d’insistir fins que es va fer la primera fase. Un cop han aconseguit que marxessin els de la primera fase, ara continuen insistint perquè desallotgin els que viuen sobre l’escola, la segona fase del projecte”. A la vegada, aquest veí del turó defensa i elogia la feina feta des de l’Associació: “Per part de l’Associació molt bé. Especialment el Javier [Fernández], que és el que es cuida de tot el tema del Turó”.

Per la seva part, la regidora Moraleda, creu que aquest grup de veïns “no tenen cap tipus de raó. De la mateixa manera que hem construït l’escola i l’altre bloc d’habitatges hem de fer aquest. És el que estava previst i és el que toca”.

Localitzats

Després de la denúncia, indignació i frustració dels veïns de Font de la Guatlla per la desaparició dels contenidors de recollida selectiva del carrer Sant Fructuós, els contenidors exiliats han aparegut al carrer Morabos. Col·locats a sobre la vorera, molestant als vianants que "passegen" per aquella zona, dóna mostra de la improvisació en què han actuat els operaris de BCNeta. I dic "passejar" perquè es tracta d'una zona del barri allunyada i molt pròxima al Parc de Montjuïc, on, òbviament, no hi viu ningú. Les desenes de veïns propers als nounats contenidors deuen estar d'enhorabona, tindran el reciclatge a sota de casa seva i la seva zona del barri serà de les més visitades. Això, o la resta de veïns optaran per abandonar el reciclatge per tal de no "sortir d'excursió" cada cop que hagin de portar les vint-i-set bosses amb paper, plàstic i vidre. Les solucions ràpides no acostumen a ser les millors.

Amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, Montjuïc va patir una transformació total, la qual ens podem beneficiar avui en dia.

Ordre de prioritats

Fa una setmana, Font de la Guatlla va despertar-se sense els contenidors de recollida selectiva que acompanyaven als d'escombraries convencionals al carrer Sant Fructuós. Motiu: A causa d'unes obres que s'estan realitzant al mateix carrer, cantonada amb carrer Sant Germà, BCNeta han desplaçat els contenidors d'escombraries a una zona d'aparcament de carga i descarrega del costat i han raptat els tres contenidors de recollida selectiva per facilitar el pas dels camions de l'obra. Els primers veïns que van baixar amb les set bosses de plàstic, vidre i cartró van trobar-se desorientats i totalment defraudats per haver fet l'esforç d'habilitar mil i una bosses i petits contenidors en els llocs més remots de la llar per intentar pregonar el nou dogma del cosmopolitisme urbanita: el reciclatge.

L'ordenança General del Medi Ambient Urbà, concretament al títol VI (Gestió de Residus) en el primer capítol, trobem:

"L'Ajuntament haurà de disposar, en la mesura que les característiques urbanes de les vies públiques ho permetin, del número de contenidors i distàncies de situació d'aquests, que facilitin els ciutadans i ciutadanes el compliment de l'obligatorietat de la recollida selectiva de les fraccions de paper/cartró, vidre i envasos lleugers, així com mantenir les dotacions d'elements de contenció actualitzades."

Per tant, “en la mesura que les característiques urbanes de les vies públiques ho permetin” no crec que s'escaigui a que unes obres particulars d'una immobiliària afectin a gran part del barri en la qüestió del reciclatge. “No paren de dir-nos que reciclem i ara no ens deixen. Que després no es queixin!”, es lamentava Paquita Vilar, veïna del barri. Amb Imma Mayol (ICV) al capdavant de l'àrea de medi ambient de l'Ajuntament de la ciutat, amb Eduard García (CIU) com a president del Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc i amb Imma Moraleda (PSC) com a regidora del Districte, l'ordre de prioritats en tots els colors polítics s'ha fet evident i, davant d'una obra que ni va ni ve pel barri, no s'ho han pensat dos cops per eliminar la santa recollida selectiva que tant prediquen però que no deixen fer als guatllencs.

Les intimitats de la Font Màgica al descobert

Coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de la Font Màgica de Montjuïc, a partir d'aquest dissabte es podrà visitar l'interior de l'obra de Carles Buïgas. Durant els matins dels caps de setmana d'aquest mes s'obriran les portes, això sí, amb una assistència límit de cinquanta persones, a tots aquells curiosos que vulguin conèixer el misteri que fa funcionar la “màgia” de Montjuïc. A més, durant els dissabtes i diumenges d'aquest mes, els organitzadors repartiran bengales als assistents per participar a l'espectacle de llums i aigua que, per motiu d'aquest aniversari, compta amb noves peces musicals.

La popular Font Màgica va suposar el colofó a les obres realitzades a Montjuïc per l'Exposició Universal del 1929. La seva ambiciosa proposta, amb 460 plans i una gran complexitat tècnica per a l'època, va fer que alguns consideressin el projecte com una bogeria. Però 3.000 obrers van fer realitat el somni en menys d'un any i les Fonts van il·luminar l'Exposició. Actualment, després de diverses intervencions dels seus mecanismes, el llac compta amb uns tres milions de litres d'aigua, amb 2.600 litres en circulació per segon i fins a 54 metres d'altura.

Durant l'últim any han seguit l'espectacle més de dos milions i mig de persones. És, per tant, un dels grans reclams de Barcelona i parada obligatòria de qualsevol ruta turística. Si quan es visita qualsevol ciutat europea som capaços de fer cues quilomètriques per visitar un museu (quan viatgem apareix la febre cultural que es cura quan tornem), es podrien aprofitar aquestes jornades obertes per saber una mica més d'un dels monuments més emblemàtics del barri i, per si no fos poc, una de les nostres imatges de projecció internacional.

Revolució motoritzada

Malgrat tenir una quantitat de vehicles (13.395) superior a la d’habitants (10.553), els veïns de Font de la Guatlla es desplacen pràcticament amb servei públic. Ben connectat amb les línies 1 i 3 de metro i els Ferrocarrils de la Generalitat a Plaça Espanya, i amb diverses línies d’autobusos (les línies 9, 109, 50, 91, 37…) pròximes al barri, els guatllencs es mouen per Barcelona amb servei públic.

Però a partir de l’1 de gener, aquest desplaçament per la ciutat s’encarirà una mica més. Tan habitual com el raïm de cap d’any, el preu del transport s’encareix un any més. Motiu: adequar-se a l’índex de preus de consum (IPC) –que ara mateix es troba al 4,1%- que puja com l’escuma. El problema és que els sous no són escumosos i aquesta pujada del bitllet del servei públic és un altre pas enrere per arribar a final de mes.
El bitllet més utilitzat que més s’encareix és la T-10, amb un increment del 4,35% passa de 6,90 euros a valdre 7,20. És més, en només 5 anys s'ha encarit un 24% (dels 5,20 euros del 2003, als 7,20 del pròxim 2009). L’altre abonament que pateix una pujada substancial és la T-Dia, molt utilitzat per turistes, que puja un 4,76% i passa de 5,25 euros a 5,50. Uns turistes que actualment ja paguen 19 euros per un bitllet del Bus Turístic. Una mina d’or per TMB.

Indirectament Font de la Guatlla pateix (o es beneficia) d’aquest sector turístic ja que es troba en una de les principals zones turístiques de la ciutat. Per tant un increment de preus cap a uns turistes que es poden explotar sense límit, també repercuteix a una sèrie de serveis (restauració, museus…) del barri que tenen als estrangers com a principal clientela.
Amb l’IPC al 4,2%, i amb un increment del 4,2% en el conjunt dels bitllets, sembla ser que TMB vol fer-se el seu “agost” a costa d’aquells ciutadans que fan cas de la premissa municipal de fer ús del servei municipal. Com cada any, després de menjar-nos els dotze grans de raïm, ens tocarà resignar-nos o fer-nos usuaris del Bicing –que ha instal·lat recentment una estació propera al barri- i esperar que l’IPC no afecti al món ciclista. Si no, els 10.000 habitants d'aquest barri faran cas omís de les ordenances més ecologistes de l'Ajuntament i agafaran els més de 13.000 vehicles per envair l'asfalt de Barcelona. Senyor Hereu i senyora Mayol, quedeu advertits.

Espai essencial

"Además del noble arte de realizar las tareas, existe el noble arte de
dejar las tareas sin realizar. El saber de la vida consiste en la
eliminación de todo aquello que no es esencial."

– Lin Yutang, escriptor xinès