dissabte, 2 d’octubre del 2010

Montjuïc, de l’oblit a la necessitat

De l’Exposició Universal del 1929 va originar-se la Plaça d’Espanya i la muntanya de Montjuïc que coneixem avui en dia amb la creació de l’Estadi Olímpic, el Teatre Grec, el Poble Espanyol, la Font Màgica de Montjuïc i el Palau Nacional, entre d’altres. Després, la muntanya va tornar a caure en l’oblit, fins a la degradació. Llavors, Montjuïc era per a alguns barcelonins la muntanya de 'la caseta i l'hortet'. Un lloc on anar a passar el diumenge en família. Hi havia berenadors i restaurants populars com 'Can Valero' i 'Las Banderas'. Josep María Huertas cita articles periodístics del primer quart del segle XX que parlen de la bellesa de la muntanya i de les extensions de conreus que s'hi veien. L'activitat agrícola va continuar a la muntanya fins a la Guerra Civil, tot i que molt reduïda i amb produccions destinades al consum propi. Als anys trenta van inaugurar-se el parc d'atraccions Maricel i el telefèric, destaca el blog Històries de Barcelona.
El barranquisme (ja present abans de l’Exposició, però ocultat enderrocant les zones més properes als visitants) i les deixalles del principal abocador de Barcelona van  fer-se amb la muntanya de Montjuïc fins a la organització dels Jocs Olímpics del 1992 –de fet, quan van construir el Palau Sant Jordi, en el subsòl només s’hi van trobar deixalles- on tota la zona va viure una remodelació espectacular, convertint-se en el centre del món per uns dies. Passats els JJOO, la muntanya màgica va tornar a caure en l’oblit de tots els barcelonins i barcelonines. Però no pas pels milions de turistes que visiten tot l’any Barcelona. De fet, fa poc que la Font Màgica de Montjuïc va ser escollida com la gran joia turística de Barcelona. Però Montjuïc s’ha convertit en el gran estrany de Barcelona, un indret massa allunyat i poc atractiu on els ciutadans només s’hi acosten en els grans esdeveniments organitzats al Palau Sant Jordi o a l’Estadi Lluís Companys. Fins i tot, els mateixos aficionats de l’Espanyol, que disputaven els seus partits a l’Estadi, trobaven l’escenari desangelat i poc pràctic.
Malgrat tot, l’Ajuntament, conscient que es tracta d’una zona plena de turistes i que aquests són els grans prescriptors de la imatge de Barcelona per retroalimentar el "cercle virtuós" del turisme, ha invertit en la remodelació dels múltiples jardins que té Montjuïc, ha modernitzat el Funicular, ha instal·lat el nou Museu Olímpic de l’Esport Joan Antoni Samaranch... I en l’últim Campionat d’Europa d’Atletisme, Barcelona s’ha tornat a recordar de Montjuïc. L’Ajuntament ha invertit prop de 27 milions d’euros en l’adequació de les instal·lacions esportives de la muntanya “olímpica”. En concret, 4.6 milions a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, 4,6 milions a l’Estadi Joan Serrahima i 2,3 milions a la Pista Pau Negre. Una inversió excepcional en un moment puntual, com sempre. Barcelona se'n recorda de Montjuïc quan ha d’oferir la seva millor cara i somriure a tothom. Això sí, ara que s’han anat els focus, els lladrucs i el ferum a pixat de la gossera que ningú de Barcelona ha volgut aniran a petar a la gran muntanya màgica.
Estadi Joan Serrahima durant el Campionat d'Europa d'Atletisme 2010

1 comentari:

Núria ha dit...

Per a mi aquesta muntanya sempre ha representat alguna cosa especial. Quan vaig arribar a Bcn fa 6 anys tenia com a referent la muntanya del tibidabo (la qual sempre he vist des de les diferents cases on he viscut) i la muntanya de Montjuïc i les dues m'ajudaven a "acotar" els límits de Barcelona. A les escales del MNAC i he passat hores i hores, ja fos llegint, estudiant, o simplement contemplant el món. I he anat després dels meus pitjors moments i també hi he passat moments meravellosos.

Espero que no canviï perquè aleshores no tindré cap lloc on refugiar-me d'aquesta gran metròpolis que tant m'angoixa però que alhora no podré deixar mai d'estimar.